Article publicat originalment a El vernissatge.
Aquesta és una exposició de pintures. Du per títol La insuportable permeabilitat d’un somni.
Hi entres sola. Les sales són immenses, tan immenses que no endevines les parets. El recorregut és laberíntic. Hi ha portes batents entreobertes a cada costat. De cop, desemboques en una sala on creus haver-hi estat abans, o potser no? No ho saps. L’única llum entra per les escletxes entre la polleguera i la fusta. És una il.luminació càlida, gairebé vermella.
Només hi ha una pintura a cada estança. Avances. Deambules buscant “aquella pintura”. No saps el títol, recordes una imatge borrosa. En realitat, aquesta pintura no l’has vist mai. Possiblement, l’hagis somniada. O, millor dit, malsomniada. L’autor podria ser Victor Brauner o Jose Bonell.
Obres una porta, el picaport se’t resisteix. El terra està ple de forats. Camines cegament. No veus que en un racó hi ha dues lleixes amb tres gerros cadascuna, blaus en la de sota, púrpures en la superior. Tampoc veus la làmpada ni el rellotge, ni el que podrien ser dues marines o dos miralls.
Ara pares l’orella. Creus escoltar unes veus que provenen de dessota. T’afanyes. Una altra porta. Corres a obrir-la. Les disset làmpades t’enlluernen. Continues corrent. En una altra sala, també làmpades i L’estruç.
A l’Smoking Room olores el gas dispers esvaït d’una cigarreta que va fumar fa temps. Respires partícules cancerígenes que hores abans van travessar els seus pulmons. Vols agafar-li la mà, però no hi és.
“Un altre cop tu?”, penses. T’afanyes pel Carrer dels ulls. Pupil·les, pestanyes, nineta, retina, iris. Ulls oberts i cap de cluc. Camines i un cop sec es compassa amb cada petjada. Són les sabates de tacó que ara calces. Tenen una finestra i un fumeral i una escala de fusta per pujar-hi i un portell per eixir-ne.
Tic-tac, tic-tac, tic-tac, tic-tac, tic-tac, tic-tac, és L’hora dels rellotges. Al braç, vuit Patek Philippe Grandmaster Chime marquen El temps perdut. Segurament és
Prop de Mitjanit. Un passadís de Miralls trencats et porta a un Gran banquet on l’única convidada sembla ser una escultura praxiteliana. Un gran cortinatge emmarca l’escena i a la cantonada, dos paraigües descansen en un florer negre. «Arribo tard, arribo tard».
No veus cap punt de llum, però sí algunes ombres. Un fantasma recorre el camí per trentena vegada. El Sol és negre i les parets, roges. Vols gitar-te. Un ganivet esquartera el coixí. Les tisores escapcen el floc terrós i algú el desa en una capsa de cartó. En aquest instant, comencen a néixer flors en algun lloc de l’Antàrtida. Una gran rosella encara capcota et saluda. Un gran ou desclou i un altre es rendeix.
En una habitació propera sona aquella famosa estrofa. T’hi atanses. Finalment, “aquella pintura” que havies malsomniat. Pot ser que tot sigui una Conspiració.
El final de la festa. L’etern escac i mat.
<!– –>
Gisela Chillida 