Article publicat originalment a Bonart versió paper (abril 2020)

El món de l’art té un problema que pesa per damunt dels altres, que en són bastants: la manutenció. Aquesta, no és només una qüestió de mals fonaments sino de no haver sabut escollir la terra adequada on sembrar per a poder créixer i florir. Portem anys cultivant en terra erma. Sequera, m’atreviria a dir, amb la inutilitat i vaguetat que acompanya les generalitzacions, que respon més a un fet global que una circumstància nostrada. A qui pot interessar un art reduït a patrimoni cultural i/o a plaer subjectiu? A ben pocs. Bàsicament, a nosaltres, els treballadors de l’art i a quatre col·leccionistes, diletants i altres éssers de (re)gust refinat.

Que patim un mal endèmic ja ho sabem. Per consideració amb el lector, no em remetré a les estadístiques que tots coneixem ni m’extendré amb notes biogràfiques que donen testimoni de les dificultats per sobreviure en aquest territori hostil. Ras i curt, des de fa temps, l’art ni s’autososté ni el sostenen (econòmicament).

Com ens en sortim, doncs? Les reivindicacions sectorials són necessàries i és obvi que calen peticions específiques que visibilitzin i donin resposta a les problemàtiques del nostre ram: un pressupost estatal vergonyant, la inexistència d’un conveni específic en matèria de facturació, la ubiqüitat de males pràctiques, etc. Tanmateix, potser hauríem de tenir en compte una acció paral·lela que demana que no ens mirem tant el melic: la renda bàsica universal. Una assignació monetària universal i incondicional alliberaria els artistes del sempre farragós i incòmode mercat alhora que permetria no haver de cedir ulls clucs a les nepotistes subvencions ni caure en la perillosa dependencia de la convocatòria on “the-winner-takes-it-all”. 

La renda bàsica seria un primer pas per deixar a un costat l’esperit agonal al que ens aboca l’aridesa present i dirigir-nos cap a una estabilitat que alimentaria les tan indispensables col·laboració i autonomia. Això, val a dir, també ha d’anar al costat d’un (nou) tipus d’artista, capaç de justificar la seva inutilitat a través de resultar absolutament necessari. Però això ja és un altre tema.