Article publicat originalment a Bonart versió paper (Gener 2021)

“L’arbre de la vida” és una escultura d’acer inoxidable de set metres d’alçada construida a partir de lletres blanques de diversos alfabets coronades per un cor roig. L’executor ha enunciat que aquesta és una “peça d’esperança”.  Malauradament, res més lluny. Se’m fa difícil imaginar una escultura més descoratjadora. La resolució formal i el simbolisme forçat són d’un reduccionisme i una superficialitat inacceptables després de primer de carrera. Art impotent, venal i banal. Ni tan sols com a acte simbòlic en record dels sanitaris que lluiten cada dia contra la COVID19 es pot sostenir. Al segle XXI ja no hi ha espai per a monuments. Ja ho digué Robert Musil: “no hi ha res tan invisible com un monument”. La cirereta, però, l’ha acabat posant la postal que ens ha regalat el dia de la inauguració. El célebre escultor envoltat de la prole política de torn: el ministre de Sanitat, Salvador Illa; la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso; l’alcalde de la capital, José Luis Martínez-Almeida; el conseller madrileny de Sanitat, Enrique Ruiz Escudero, i els representants de totes les escoles generals de sanitaris. Per a rematar l’instantània, el rei Felip VI i la reina Letizia. El decorat de fons ha inclós banderes espanyoles onejant des d’alguns balcons i un cartell lluminós indicant “Farmacia 24h-Ortopedia”.

Amb els temps que corren, per solidaritat, per responsabilitat, per consciència, per compromís, cap artista hauria de prestar-se a fer-se una fotografia al costat de la família reial. No quan les injuries a la Corona es castiguen amb l’exili, no quan els artistes són perseguits per carregar contra la monarquia, no quan et condemnen a presó per dir el que sabem que és cert: que la monarquia és corrupta. Posar al costat de Felip IV i la reina consort regala la viva imatge del que molts cops és l’art: comparsa. Potser l’artista no estigui obligat a qüestionar constanment l’statu quo, però el que no podem acceptar de cap de les maneres és que sigui còmplice d’un Estat on la llibertat d’expressió acaba quan es topa amb una institució pública imposada, inútil i anacrónica. I encara és menys disculpable, si cap, quan tens les espatlles ben cobertes i les butxaques ben plenes. 

“No em comptin entre ells, doncs sóc artista seriós”, espetà Santiago Sierra a la carta de renuncia al Premi Nacional de Belles Arts 2010. “Compteu amb mi, sóc un artista bufonesc” segurament hagi pensat el que a hores d’ara deu ser ja l’escultor (de rotondes) oficial del regne. 

A la imatge: Alán Carrasco (Burgos, 1986). El jefe de Estado en la época de la reproductibilidad técnica (2020). L’artista utilitza un retrat oficial del rei Felip VI i en fa diverses fotocòpies correlatives automatitzades de manera que després de repetir el procès vint-i-dues vegades la imatge del monarca acaba per desaparèixer. D’aquesta manera, l’artista posa en qüestió si ha deixat de ser un retrat oficial i si aquest fet  l’eximeix de cometre un delicte d’injuries a la corona. Imatge cortesia de l’artista.