Article publicat originalment a Bonart al novembre de 2020

No ens enganyem, malgrat els nostres esforços i bona voluntat per arribar a un públic més ampli, l’esfera pública liberal ha relegat l’art actual a un àmbit merament privat. No som sempre els mateixos? No som un grup tan reduït i de tan difícil accés que podria ser considerat com una gran família? No actuem a vegades un cel i un nepotisme dignes d’un clan? No tenim sovint la sensació que d’allò que fem entre les quatre parets se n’assabenten a ben pocs? És per això que em desperta certa desconfiança quan sortim a televisió perquè en una famosa fira un artista ha penjat un plàtan a la paret amb cinta adhesiva o un graffiter ha venut en subhasta un dibuix que s’autodestrueix tan bon punt el mall colpeja la fusta. M’incomoda profundament quan l’obra d’un artista, voluntàriament o no, participa de la idea de que l’art és d’uns pocs i per a uns pocs.  La insistència en que l’art contemporani no s’entén i a més és desorbitadament car genera en el gran públic un imaginari que evidentment ens fa molt més mal que bé. 

No es tracta de “que parlin de tu encara que sigui malament”. Quan els pocs minuts que ens estan reservats més enllà de l’agenda cultural reforcen la idea de que som uns snobs no és un cas d’informació sesgada per la cerca d’espectacularitat, és una de les traves que que ens manté parapetats i no ens permet avançar. Dit d’una altra manera: el minut de glòria per a un comporta sovint el llençar per la borda moltes hores de feina per a un art contemporani que arribi a “tots els públics».

L’artista no pot obviar quines són les dinàmiques mediàtiques de les quals participa. El seu compromís envers l’art ha d’anar més enllà dels propis mitjans. Sabem que l’art només pot adquirir sentit en tant que fait social. És per això que no podem treballar d’esquena a l’esfera pública i la seva creació de valor. No ens referim ara a la sèrie d’espais exclusius reservats a l’exhibició artística -la galería, el museu o el centre d’art- sinó sobretot als espais d’aparició que ens  són aliens -com la televisió, la premsa escrita o la ràdio-. Mentre no siguem capaços d’obrir el nostre petit món i cambiar la percepció que té de nosaltres el grosso de la població, tot el potencial emancipador que volguem tenir quedarà reduït a l’àmbit familiar.